Avui et parlo d'un nou cas real: el d'una dona que va contactar amb mi per baixar de pes però va acabar descobrint que cap número de la bàscula li proporcionaria la calma, el benestar i la salut com si ho faria el fet d'adoptar una alimentació saludable i flexible. Perquè on, amb el pes i la bàscula només trobava control, molta culpa i rebuig a ella mateixa, amb l'alimentació flexible trobava llibertat i més connexió amb ella i amb les seves necessitats. El que a la primera sessió va ser un objectiu numèric, a l'última sessió, aquest havia quedat enrere i s'havia transformat en un objectiu de mantenir aquest nou benestar que estava experimentant. T'explico quin va ser el procés.
 

El dia que vaig conèixer a aquesta pacient, el dia de la nostra primera sessió, vaig descobrir una dona que estava lliurant una batalla amb la seva alimentació i amb el seu físic. Per una banda, les seves ingestes es regien sota un control màxim i estricte. Es saltava àpats i els que feia, eren monòtons, sense que li generessin cap tipus d'interès i que sovint intercanviava per un producte proteic substitutiu de l'àpat. Tenia un munt d'aliments prohibits. Evitava algunes situacions socials els caps de setmana. I fitxava al gimnàs tots els dies.

L'altra cara de la moneda era una ansietat constant. Que semblava adormida quan començava el dia i hi havia una nova oportunitat per fer-ho bé però que a mesura que passaven les hores, especialment a les tardes, apareixia sens falta reclamant algo de picar. A vegades, aquesta ansietat era callada si tenia la força de voluntat d'anar al gimnàs però quan aquesta ansietat s'ajuntava amb la mandra, amb un mal dia o amb un estat anímic més baixet, el descontrol estava assegurat.  Començava a picar i no era capaç d'aturar-se fins  que havia menjat una quantitat considerable d'aliments processats que després la feia sentir-se malament.

És a dir, la primera sessió va ser la confirmació de que necessitàvem trencar aquest bucle que sempre passa quan hi ha un control en excés. El control augmenta el desig i el desig sense satisfer porta al descontrol. Després del descontrol apareix la culpa i aquesta alimentava el rebuig cap a ella mateixa i la necessitat de més control i de més restricció.

El primer pas en la reconstrucció de l'alimentació de la meva pacient va ser la de crear unes bases en les que la energia i els nutrients que aportaven diàriament fossin els adequats per les seves necessitats. Doncs voler solucionar l'ansietat sense abans alimentar al cos amb el que necessita simplement no funciona. L'ansietat, que sovint té una causa emocional, es barreja amb una  gana física no satisfeta i aquest cóctel alimenta encara més el descontrol.

Vam definir un nombre d'àpats. Vam crear unes rutines d'horaris diàries. Vam afegir els hidrats de carboni que, fins aleshores, formàven part del grup d'aliments prohibits, i vam afegir varietat i equilibri a la setmana. 

El segon pas va ser indagar en les necessitats emocionals i com gestionar aquests moments d'ansietat que apareixien cada dia a la mateixa hora, a mitja tarda. Aquí, vam ensenyar a posar nom al que estava sentint i a identificar també quina funció estaven fent els aliments que estava triant (normalment snacks ensucrats). Va descobrir que l'alimentació li generava algo de calma pero sobretot distracció de totes aquestes emocions.

Sabent el perquè de les nostres accions, vam treballar en l'acceptació d'aquest tipus de gana, que diem gana emocional. I és que quan la meva pacient va entendre que els aliments que triava per picar tenien un ús en el seu dia a dia, la lluita va rebaixar-se molt, perquè el menjar no era l'enemic. Era una eina, simplement havia d'aprendre a usar-la millor.

Per tant, el primer pas no va ser treballar en el QUÈ menjar quan patia ansietat sino en el COM. Menjar amb calma, de forma conscient sabent quina funció tenia i atenta a les seves senyals de gana i sacietat. Quan va a començar a dominar aquesta habilitat, vam treballar en altres opcions que també poguessin servir per calmar les emocions que sentia, és a dir, en trobar més eines diferents per una mateixa funció. En aquest cas concret, l'escritura va ajudar-la molt.

Amb aquestes noves bases ben implementades (que no varen ser fàcils ni immediates) vam seguir treballant en altres aspectes de la seva alimentació i seguir treballant en els hàbits per poder mantenir els canvis.

El dia de la nostra última sessió en la que vam fer la valoració del procés,  els missatges anaven centrats en com de bé se sentia, en com s'havia alliberat i en la calma que ara sentia amb la seva alimentació (menges el que menges). L'entorn també se n'havia adonat, doncs sovint, en trobades socials veien una dona amb un discurs de control i autoprohició dels aliments i ara, en canvi, veien una dona que gaudia molt més del menjar i amb molta més llibertat. El control del seu pes i del seu físic havia deixat de ser la seva prioritat única, ara ho era el seu benestar.

Aquest va ser un cas molt gratificant. Segurament amb dubtes per la seva part i també per per la meva (mai puc saber a ciència certa de si es donaran les condicions necessàries perquè els vertaders canvis es donin) de si realment podríem trencar aquest bucle però el compromís, la disposició a fer els canvis, a provar coses diferents i a confiar van ser ingredients claus en aquest procés.

Si et ressona alguna cosa d'aquest cas, simplement vull transmetre't que, amb ajuda i confiança, pots treballar en trencar aquestes dinàmiques.